La recerca i el desenvolupament de nous productes químics més sostenibles es consideren un dels grans reptes de la indústria química actualment. La “química verda” tracta de trobar productes menys contaminants o renovables a partir de material vegetal, amb la finalitat que substitueixin materials contaminants obtinguts de fonts no renovables. La recent elaboració de productes com els bioplàstics i els biocombustibles són exemples de l’actual interès en la recerca de nous productes alternatius a aquells derivats del petroli.
Tot i que la indústria química tradicional exerceix molta pressió al mercat, els bioproductes representen actualment una petita però creixent part del mercat de matèries energètiques i industrials. Una de les espècies vegetals que s’estan estudiant amb aquests fins és el ricí.
El Ricí (Ricinus communis L.) és una de les 7.000 espècies de la família de les euforbiàcies, possiblement originària d’Etiòpia, Àfrica. La planta del ricí es troba de forma salvatge en sòls calents, excepte en llocs molt secs. Avui dia, el seu cultiu no només es centra en regions tropicals, sinó també en gran quantitat de països, a tot el món, que posseeixen un clima temperat. Tot i que les condicions òptimes per al seu cultiu es troben a: Brasil, Equador i el Sud d’Àsia. El ricí salvatge és una planta perenne en forma d’arbust o arbre, en canvi en zones temperades s’anomena la varietat arbustiva, una planta molt més petita i anual.
Les condicions òptimes per al seu cultiu són: absència de gelades, sòls ben drenats i molta llum. La irrigació del cultiu influeix molt en la seva producció, ja que el seu augment es tradueix en un major rendiment. L’ideal seria una irrigació de 450 litres/m2, ja que l’excés d’humitat al final del cicle de creixement o durant la floració pot perjudicar la seva maduració.
A través d’aquesta planta es poden obtenir diversos subproductes com: la glicerina i els residus fibrosos ideals per a l’elaboració de fertilitzants orgànics. El principal producte d’aquesta planta és l’oli, anomenat oli de ricí o castor oil; en anglès. Segons la varietat de ricí, la quantitat d’oli continguda en les llavors variarà. I la qualitat de l’oli dependrà del mètode d’extracció utilitzat. La característica principal d’aquest oli és que posseeix propietats químiques que el fan únic. Està compost en un 90% d’un únic àcid gras (àcid ricinoleic) que conté un radical hidroxil que el fa soluble en alcohol a baixa temperatura, és molt viscos i amb propietats físiques especials. Té un pes molecular de 298 grams/mol, el punt de fusió a 5ºC i el punt de salificació de -12ºC a -18ºC. Aquestes característiques fan que sigui un producte de gran interès per a la indústria química com a font de matèria primera.
L’oli de ricí té una gran varietat d’aplicacions en la indústria, com per exemple: en la composició de pintures, vernissos, cosmètics, productes terapèutics, lubricants i combustibles d’avions, plàstics, niló, etc. Actualment s’estan estudiant les propietats d’aquest oli per a la producció de biodièsel. Els principals consumidors de l’oli de ricí són els països desenvolupats que destinen aquest producte com a insum de la indústria química. Però la possibilitat de producció de biodièsel a partir de l’oli generarà un nou mercat per a aquest producte. Només aquest mercat seria capaç d’absorbir la totalitat de la producció actual dels països productors. D’altra banda, els grans productors de ricí són l’Índia, la Xina i Brasil. Aquests tres països representen un 93% de la seva producció mundial, per la qual cosa dominen el mercat actualment.
Segons l’exposat, l’oli de ricí constitueix actualment una de les matèries primeres més importants de la denominada ”química verda” a causa del seu ampli ús en les activitats industrials. La seva alta composició en àcid ricinoleic el converteix en un recurs interessant per a la indústria química i existeix una gran demanda per part de països com França, Alemanya i Holanda. L’elevada cotització del ricí en el mercat internacional respecte a altres productes vegetals i la seva creixent demanda, fomenten l’interès per estendre aquest cultiu en zones temperades, com és el cas dels països mediterranis.