La legionel·losi és una malaltia bacteriana d’origen ambiental que sol presentar dues formes clíniques diferenciades: la infecció pulmonar, que es caracteritza per pneumònia amb febre alta, i la forma no pneumònica, coneguda que es manifesta com un síndrome febril agut i de pronòstic lleu.
Aquest virus té el seu nínxol ecològic natural en aigües superficials, com llacs, rius, estanys, on forma part de la seva flora bacteriana. Des d’aquests reservoris naturals la bactèria pot colonitzar els sistemes d’abastament de les ciutats i, a través de la xarxa de distribució d’aigua, s’incorpora als sistemes d’aigua sanitària (freda o calenta) o altres sistemes que requereixen aigua per al seu funcionament com les torres i circuits de refrigeració.
A dia d’avui encara és freqüent trobar instal·lacions mal dissenyades, sense manteniment o amb un manteniment inadequat, en les quals no s’utilitzen productes químics per a la protecció i prevenció contra la legionel·la.
Aquest tipus d’instal·lacions afavoreixen l’estancament de l’aigua i l’acumulació de productes nutrients de la bactèria. Si a més existeix a la instal·lació un mecanisme productor d’aerosols, la bactèria pot dispersar-se a l’aire i penetrar per inhalació a l’aparell respiratori humà.
Per evitar la irrupció de brots de legionel·la és necessari un correcte manteniment d’aquelles instal·lacions que siguin susceptibles de crear i transmetre aquesta bactèria. En aquest sentit, el diòxid de clor s’ha revelat com un mètode eficaç per tractar i prevenir l’origen de la malaltia.
El diòxid de clor és un biocida oxidant, no un biocida tòxic. Això significa que mata microorganismes per la interrupció del transport de nutrients a través de la membrana cel·lular, no per interrupció del procés metabòlic.
A més, el diòxid estabilitzat de clor és un oxidant molt més selectiu que el clor o l’ozó, ja que només reacciona amb compostos de sofre reduïts, i amines secundàries i terciàries, i algun altre reactiu reduït orgànic actiu. Això permet una dosificació molt menor de diòxid de clor, que podrem controlar amb els equips de dosificació i control de productes químics, per aconseguir un residual més estable que l’ozó i el clor.
Cal destacar també que l’eficàcia biocida del diòxid de clor és almenys tan elevada com el clor o la lleixiu (hipoclorit sòdic) front a la Legionella, encara que en concentracions més baixes.
Us convidem a descarregar el següent article, en el qual trobaríeu molta més informació sobre la malaltia, quins són els llocs més propicis per a la seva incubació, així com els importants avantatges que el diòxid estabilitzat de clor presenta front a altres solucions més tradicionals.